Desenvolupament de la sessió
La sessió començà més o menys puntual, devers les 17.15h del dia 8 de novembre de 2024, a la Seu Institucional de l’Autoritat Portuària. Fòrem 52 assistents, de les aproximadament 90 inscripcions. Hi va haver aproximadament la meitat de les persones que no van assitir que van excusar la seva absència.
A l’inici, Belén Martínez i Atuk Iturregui presentaren l’espai, a en Manu Moreno i a n’Alba Serrat, les altres dues facilitadores i a algunes companyes més que ajudaren a preparar i sostenir l’espai: na Sara Ciudad, en Loren Ruíz i na Paloma.
Fins aaproximadament les 18.30h, Atuk va facilitar una dinàmica que va tenir per objectiu aproximar-nos a la idea de “rol amb relació al conflicte” de l’habitatge. La hipòtesi va ser que ajudaria a, per un costat, despersonalitzar les responsabilitats per comprendre millor la complexitat i elements estructurals del conflicte. Amb l’ajuda de les activistes, vam repartir i aferrar l’esquena de totes les assistents, gomets amb diferents escrits: llogater de 75 anys, okupa, agent immobiliari, Unió Europea, regidor d’habitatge de l’Ajuntament de Palma, estranger visquesnt 15 anys a Mallorca, multipropietari, entre d’altres. El joc va tractar de, mitjançant la trobada en parelles i trios, anar responent a les preguntes per observar tant el judici intern com la diversitat de rols i la seva càrrega emocional:
Explorem en silenci el rol de l’altra persona. Què ens mou? Coincidex el teu judici sobre el qual veus i l’etiqueta? En quina mesura consideres privilegiat aquest rol en el conflicte d’habitatge? Creus que la seva veu és escoltada per la societat? En quina mesura aquest rol disposa d’espais per a participar de solucions al conflicte? Si haguessis de fer-li un gest, quin seria? Podries dir-li una o dues paraules que el defineixin?
Devers les 18.30h, pujarem a la Sala Polivalent, on les cadires ja estaven disposades en varis cercles concèntrics. Manu agafà el timó en aquesta part, amb l’ajuda de n’Alba a la relatoria gràfica. Al mig, 6 cadires preparades per iniciar el diàleg. Es va escollir una dinàmica de suport al fòrum que va ser la peixera (més info aquí). En aquest espai es convidava les participants a intervenir-hi durant 3-4 minuts, amb el propòsit de compartir la seva pròpia experiència en relació amb la problemàtica central que ens ocupava: el conflicte al voltant de l’accés a l’habitatge.
Durant el desenvolupament, vam poder escoltar la veu de rols provinents de l’àmbit de la política, de l’administració pública, del tercer sector, de plataformes ciutadana i de diverses vivències de persones ciutadanes. Quasi la totalitat de les veus que es van sentir desembocaven en un malestar comú: la ràbia, associada a la impotència i la frustració, que provoca l’actual situació del mercat immobiliari de Mallorca i la inacció o paràlisi política.
Va ser un diàleg que va mobilitzar emocions i reflexions que van proveir la trobada de llocs comuns, des dels quals moltes de les diferents perspectives es van poder reconèixer mútuament. Aquestes perspectives es van expressar durant el fòrum, de vegades apel·lant a l’experiència viscuda i altres vegades a l’experiència llegida. Aquí teniu un enllaç a la relatoria visual que n’Alba va anar desenvolupant a mesura que el diàleg avançava.
D’entre les reflexions que més energia emocional i ressonància van tenir en el diàleg en poder destacar:
a. L’habitatge és la condició de possibilitat que una persona adulta es pugui emancipar, ser autònoma. La situació del mercat immobiliari, que fa de l’habitatge un bé especulatiu (anul·lant-ne el caràcter de bé essencial), bloqueja les oportunitats d’accés a un habitatge digne a tantíssimes persones, especialment les que es troben en situació vulnerable. Una situació que aquesta problemàtica tendeix a cronificar. No es pot aspirar a l’autonomia individual sense accedir a l’habitatge garantit, ja que l’habitatge és la condició de possibilitat que un projecte de vida personal pugui prosperar.
b. També vam poder escoltar residents amb diferents nivells d’arrelament a l’illa que, tot i reconeixent-se en una situació econòmica estable, estan veient-se impedides per aspirar a un habitatge que s’adeqüi a les necessitats actuals i immediates, a causa de la pressió que exerceix el mercat immobiliari a Mallorca.
c. Els papers que juguen la política institucional, el mercat, el sistema, el model turístic, van ser anomenats des de la perspectiva dels que pateixen les conseqüències d’una decisions que afecten la majoria, però que no són consensuades per aquesta.
d. Es van compartir reflexions al voltant de quina responsabilitat ens correspon com a habitants d’un territori a la imatge i narratives amb què ens presentem a la resta del món. El turisme desbocat, juntament amb la bimbolla immobiliària associada, es van reconèixer com a agreujants de la situació, sense excloure de l’equació del problema el difícil interrogant: com hem permès, la ciutadania, arribar a aquesta situació? I com, amb quins mitjans posar-hi remei?
Tot i això, hi va haver nombroses intervencions que van apel·lar a un mateix horitzó de solucions potencials: intervenir el mercat immobiliari de manera que no violi sistemàticament els DDHH, organitzar moviments ciutadans de protesta, i sobretot no esperar que les solucions vinguin des de dalt.
Per acabar la jornada, disposarem a la sortida 3 urnes per tal que les participants poguessin bolcar les seves aportacions: la primera per a l’aportació de feedback de la sessió; la segona per a l’aportació de propostes tangibles i viables a curt i mig termini i l’última per a l’aportació de propostes utòpiques. Belén i Atuk acomiadaren al grup, apreciant la participació.
Valoració de la sessió, valor intrínsec i properes passes.
Des de el punt de vista dels facilitadors i co-organitzadors, la realització d’aquest espai ha resultat reptant a nivel personal i material. Personal per la limitada experiencia prèvia donat el caràcter experimental de l’activitat. Material pel fet que els recursos han estat limitats en proporció a les exigències tècniques i logístiques (previsibles, però no previstes) d’un espai participatiu d’aquest caire.
Més enllà de les nostres intencions i limitacions, confiam en que l’espai en el seu conjunt fos relativament gaudible per les persones que vareu participar, tot i les tensions emocionals que poguès generar. Les rebrem com part de l’experiència, del procés, que implica parlar obertament de tensions socials.
La nostra experiencia colectiva encara es limitada i els nostres referents en espais d’aquest tipus encara son pocs. Per això necessitam enriquir el nostre imaginari cultural de noves possibilitats cap a fer de la participació ciutadana un fet polític cada pic més real, més conscient, més quotidià.
Al nostre pareixer, varem donar un petit impuls cap a algo nou, que encara desconeixem, vers lo qual ens manca encara imaginari. Amb aquest petit impuls volem atendre una necessitat colectiva tan evident com marginada: la necessitat d’aprendre a organitzar-nos colectivament per tal de corregir l’excés de verticalitat en la pressa de moltes decisions que ens afecten a totes.
Per això creiem que necessitam espais com aquest, petits laboratoris socials, on estimular el diáleg colectiu. Perque necessitam més espais on practicar el fet d’escoltar-nos tot i les diferencies, on poder trobar punts comú des dels qual partir cap a nous contractes socials, cada pic més consensuats, cada pic menys impossats.
I, en aquest sentit, trobam que ha estat valuós: cal anant possant en marxa un proces colectiu d’aprenentatje.
Al cap i a la fi, aquest ha estat un primer intent, i com a tal, sabem que es tracta d’un intent millorable de cara a futurs intents. Per això deim que, aquest espai, ha estat el tast d’una fase beta d’algo que serà molt millor, quan torni a ser.
També per això, pensam que es valuos. Per que és inherement valuós el fet d’obrir cabdal a nous i millors intents de crear espais participatius, on la política pugui tornar-se, poc a poc, en una práctica pública, en una força capaç d’influir deliberadament des de a baix cap a d’alt.
Amb aquest primer intent, hem volgut donar un petit impuls a aquest procès colectiu que, pensam, està latent a la nostra societat. Un proces que ens parla d’una pressa de consciencia vers qué significa la práctica política, la “participació” política, i una reflexió fonda vers com volem continuar exercint-la.
Sens dubte, greus interrogants per als quals no vam tenir l’oportunitat de generar un espai apropiat.
Manu M. Soto (Co-facilitador de l’espai)
