Transformar el món també implica revisar com ens relacionam mentre ho intentam. Amb aquesta idea vàrem començar el primer taller d’Habilitats Utòpiques, dues jornades amb Nontokozo Sabic i Iki açaí piña narváez per mirar cap endins, reconèixer les estructures que ens travessen i explorar altres maneres de construir comunitat.
Els dies 17 i 18 de setembre vàrem donar el sus al cicle Habilitats Utòpiques per a la transformació des de dintre cap a fora amb una pregunta aparentment senzilla: com ens relacionam?
Durant dos dies, Nontokozo Sabic i Iki açaí piña narváez ens varen convidar a abordar-la des de llocs diferents però profundament connectats: el cos i el sistema nerviós, les relacions de poder, el racisme i la colonialitat, el conflicte, la memòria, els sabers ancestrals, la comunitat i les formes de resistència.
No es tractava només d’incorporar nous conceptes. El taller ens convidava a observar-nos: què passa dins nostre i dins els nostres col·lectius quan aquestes estructures entren en joc? I què podem fer amb allò que descobrim?
El racisme no opera només entre persones
La primera jornada, de la mà de Nontokozo Sabic, va començar amb una invitació tan senzilla com poc habitual: respirar. Arribar a l’espai. Observar el cos abans de començar a pensar.
A partir d’aquí vàrem explorar com opera el racisme en diferents nivells: estructural, institucional, interpersonal i internalitzat, i com s’entrellaça amb altres sistemes d’opressió, com la supremacia blanca, el colonialisme, el patriarcat, el capitalisme o l’individualisme.
Una de les idees que va travessar aquesta part del taller va ser que podem ocupar simultàniament posicions d’opressió i de privilegi, depenent del context. Reconèixer aquestes posicions pot despertar incomoditat, culpa o vergonya. Però quedar atrapades aquí no transforma necessàriament res.
Nontokozo ens convidava a dirigir la mirada cap a una altra banda: què està passant en el nostre cos quan apareix aquesta incomoditat?
Aturar-nos. Respirar. Observar.
Perquè una part important d’aquest treball no passa només pel terreny racional. També passa pel sistema nerviós, pels automatismes, les pors, les associacions i les respostes que hem après.
D’aquí varen sorgir preguntes molt concretes: quan vàrem començar a percebre que existien diferents grups racials? Com era el barri o l’escola on vàrem créixer? Amb qui ens relacionàvem? Quines suposicions han fet altres persones sobre nosaltres? I quines hem fet nosaltres sobre les capacitats, comportaments o identitats d’altres persones a partir de la seva aparença?
Preguntes que ens varen permetre passar de parlar del racisme com una realitat abstracta a observar com es construeix i s’aprèn també en la quotidianitat.
On som i cap a on ens podem moure?
Una de les dinàmiques ens va permetre explorar diferents llocs des dels quals les persones racialitzades i les persones blanques poden relacionar-se amb el racisme.
En el recorregut de les persones racialitzades varen aparèixer conceptes com supervivència, racisme internalitzat, confusió, empoderament o recentrament. També la necessitat d’espais no mixtos, de poder descansar, construir estratègies i reconnectar amb una identitat pròpia fora de la mirada blanca.
En el recorregut de les persones blanques varen aparèixer la indiferència, la distància, la inclusió, la consciència, l’aliança i la complicitat. I amb elles, alguns dels riscos de quedar-nos en determinats llocs: pensar que el racisme “no va amb nosaltres”, voler incloure sense haver revisat les pròpies dinàmiques o quedar atrapades en la culpa quan començam a prendre consciència.
La pregunta no era tant posar-nos una etiqueta com observar:.
Ubuntu: “som perquè som”
Després de mirar les estructures que ens travessen, Nontokozo ens va apropar a Ubuntu, una filosofia africana que parteix d’una comprensió radicalment relacional de la persona: jo som perquè nosaltres som.
Davant una cultura que sovint associa independència amb fortalesa i dependència amb feblesa, Ubuntu ens proposa recordar que cap persona és una illa.
Som completes i, al mateix temps, necessitam les altres. Necessitam ser vistes, escoltades i reconegudes. Necessitam comunitat.
Nontokozo ens va parlar d’altres formes de prendre decisions i construir coneixement: assemblees sota els arbres, rituals per consultar els ancestres, escolta dels somnis, observació de la natura. Formes en què les decisions comunitàries no provenen exclusivament de la lògica racional, sinó també del cos, l’experiència, el territori i la saviesa acumulada.
Això ens va deixar una idea especialment suggeridora: no sempre podem cercar una solució amb la mateixa energia que ha creat el problema.
De vegades necessitam aturar-nos, baixar el ritme, escoltar i confiar en la intel·ligència del grup.
Habitar el conflicte
Ubuntu no significa absència de conflicte.
Al contrari, si convivim, hi haurà conflictes. La pregunta és què feim amb ells.
Treballàrem la idea de democràcia profunda i la necessitat de construir espais prou segurs perquè allò que està passant pugui ser anomenat. Això implica claredat i transparència sobre les normes, els rols, les responsabilitats, el poder i el rang que existeixen dins qualsevol grup.
Un rol no és una identitat. El poder existeix encara que decidim no anomenar-lo. I quan els rols o les responsabilitats no són clars, o quan no assumim el poder associat a un rol, també poden aparèixer conflictes.
Practicar altres formes de relacionar-nos implica, per tant, responsabilitat mútua, pertinença, restauració i capacitat d’escolta.
En una de les pràctiques vàrem treballar en grups de tres: una persona parlava, una escoltava i una tercera feia de testimoni. Un exercici aparentment senzill que ens obligava a abandonar la urgència de respondre i practicar una altra qualitat de presència.
També vàrem experimentar una presa de decisions col·lectiva assegudes en cercle. Una cadira buida recordava les persones que no eren a la sala, també aquelles que no havien tengut el privilegi o la possibilitat de ser-hi.
Qui falta als nostres espais? Per què no hi és? Què passa amb les nostres organitzacions quan deixam de ser grups homogenis? Estam realment preparades perquè això passi?
De la incomoditat a la colonialitat
Amb Iki açaí piña narváez, el segon recorregut va començar encenent una espelma i recordant els ancestres i les persones mortes que continuen presents en les nostres memòries.
I des d’allà vàrem entrar directament en la incomoditat.
Si el procés colonial ha estat profundament violent, ens proposava Iki, no podem imaginar la descolonització com un procés necessàriament còmode.
Això implica qüestionar algunes de les ficcions que sostenen el nostre món: la ficció de la igualtat, la idea que vivim en societats postcolonials o la pretensió que el conflicte desapareix simplement perquè deixam de mirar-lo.
Habitar el conflicte no significa celebrar la violència. Significa reconèixer que vivim en un món construït també a través d’ella i que les lògiques colonials no són una peça tancada del passat.
Es reactiven, es transformen i continuen ordenant el present.
Qui pot ser i qui és convertit en matèria?
A partir del pensament de Frantz Fanon, vàrem abordar la distinció entre la zona del ser i la zona del no-ser.
La colonialitat no només va explotar territoris. També va construir una determinada noció d’humanitat, establint quins cossos podien ser reconeguts plenament com a subjectes i quins quedaven fora d’aquesta categoria.
Cossos negres i indígenes han estat històricament animalitzats, convertits en sospitosos, indesitjables, explotables o reduïts a matèria. Des d’aquesta mirada, la raça apareix no com una realitat biològica, sinó com una ficció política que es fa cos i es converteix en frontera.
I aquí la pregunta tornava directament als nostres espais:
Com es continuen reproduint aquestes lògiques dins les nostres organitzacions, moviments i iniciatives?
La blanquitud també és un sistema
Una altra de les qüestions que vàrem explorar va ser la blanquitud.
Què significa ser blanc? Quan te’n vares adonar? Què has après a associar amb aquesta identitat?
La proposta va ser deixar de pensar la blanquitud únicament com un color de pell i observar-la també com una ideologia i un sistema que produeix normes, jerarquies, privilegis i formes de coneixement.
Iki ens va convidar a qüestionar fins i tot el nostre marc epistèmic:
D’on prové allò que sabem? Quines són les nostres fonts? Quins coneixements consideram legítims? Quins han estat sistemàticament ignorats?
La construcció d’Europa, la idea de progrés, les categories de pobresa o desenvolupament i fins i tot allò que entenem per coneixement no poden desvincular-se de la història colonial.
També vàrem abordar el mestissatge com a dispositiu antinegre i antiindígena, el colorisme i la pigmentocràcia, així com els mecanismes a través dels quals es produeix i es reprodueix una determinada ignorància blanca.
El gènere també té una història colonial
La mirada decolonial ens va dur també a qüestionar categories que sovint assumim com universals.
Iki va introduir la relació entre racialització i construcció del gènere, posant damunt la taula com la feminitat i la masculinitat normatives també han estat construïdes des de la blanquitud.
Els cossos sotmesos a esclavització i colonització no varen ser simplement incorporats a les mateixes categories de gènere, sinó que varen experimentar processos específics de deshumanització, explotació i disciplinament.
Això ens obliga a preguntar-nos de nou des de quin cos, quina història i quina experiència pensam les categories que utilitzam.
Però la història no és només la història de l’opressió
I aquí va arribar un dels girs més importants del taller.
Si només miram la història colonial des de la violència exercida, correm el risc de convertir els pobles colonitzats únicament en víctimes.
Però allà on hi ha hagut opressió també hi ha hagut resistència, comunitat, coneixement i vida.
Parlàrem de cimarronatge, dels quilombos, cumbes, palenques i altres espais construïts per persones que fugien de l’esclavització. No només com a fugida, sinó com a moviments polítics de resistència i com a pactes per sostenir la vida. Espais comunitaris, espirituals i materials on conservar pràctiques, intercanviar coneixements i construir altres formes d’existència.
Aquí varen aparèixer també les pràctiques ancestrals, energètiques, espirituals i comunitàries, les cerimònies de dol colonial i la necessitat de recuperar la memòria: saber qui varen ser els nostres ancestres, què varen viure, què varen fer i quines pràctiques varen permetre continuar vives.
I també la imaginació radical.
No només preguntar-nos què volem combatre, sinó:
Què podem imaginar que encara no existeix? Com giram la roda del temps? Com recuperam possibilitats de sanar, sostenir-nos i fins i tot ballar el dolor?
Transformar-nos per transformar
Després de dos dies, no sortírem amb una llista de receptes.
Sortírem, més aviat, amb moltes preguntes.
Quines estructures reproduïm sense adonar-nos-en?
Què passa al nostre cos quan ens sentim qüestionades?
Com utilitzam el poder i els privilegis que tenim?
Qui pot entrar als nostres espais i sentir que pertany?
Qui queda fora?
Quins coneixements reconeixem com a vàlids?
Què feim amb el conflicte?
Quines memòries i pràctiques necessitam recuperar?
I com convertim tota aquesta consciència en altres maneres d’organitzar-nos?
Potser aquí hi ha una de les idees que millor resumeix aquesta primera Habilitat Utòpica: transformar les nostres organitzacions no consisteix només a incorporar noves metodologies. També implica aprendre a mirar, escoltar, sentir, revisar-nos i assumir responsabilitat sobre el lloc que ocupam.
Perquè les iniciatives que intentam transformar el món no existeixen fora d’aquest món.
També estan travessades per les seves desigualtats, contradiccions i relacions de poder.
I precisament per això poden convertir-se en espais on assajar altres formes de relacionar-nos.
Com ens relacionam? era només la primera pregunta.
El recorregut d’Habilitats Utòpiques continua amb dues més:
Com decidim?
Planificació participativa, intel·ligència col·lectiva i construcció d’estratègies compartides.
Com actuam?
Aprenentatge situat i sales situacionals per llegir la complexitat i orientar l’acció col·lectiva.
Perquè transformar-nos per transformar no és un punt d’arribada.
És una pràctica.