Davant dels col·lapses: alegria, amor, col·lectivització, utopies i determinació.
Acollim la transició ecosocial com una terra fèrtil: un camí de transformació des de les formes de relació, dels “com” més enllà dels “què”.
Un conjunt de vincles que configuren un nou imaginari utòpic per a posar la vida, en el seu sentit més ampli, al centre.
El punt de partida… comú?
No cal esperar. Convivim en una crisi que ho està transformant tot.
El col·lapse de l’Antropocè s’està donant en aquests moments, fruit de la intersecció de les múltiples crisis de la modernitat globalitzada: de la desigualtat, de la violència heteropatriarcal, de les emergències ecològiques i de biodiversitat, dels conflictes pel control dels recursos materials, del somni creixentista, de les renovades formes de colonialitat, de la mercantilització del saber i de l’educació, de la cultura digital, entre d’altres.
De manera evident, avui dia és indiscutible el fet que els països dels nords globals, que s’han enriquit i sobredesenvolupat a costa d’empobrir, condemnar i sotmetre a les regions i cultures de gran part del planeta, en tenen una responsabilitat damunt aquestes bretxes.
Als suds globals, processos essencials per al sosteniment de la vida com la promoció de la salut i la protecció enfront de malalties, l’alimentació o l’habitatge estan en risc. Als territoris més opulents, els impactes en la salut emocional semblen la veu d’alarma més òbvia dels primers símptomes de desequilibris més profunds com el segrest de la nostra atenció, l’oblit de la història col·lectiva i les cultures resilients, la disminució radical del temps lliure, la hipermobilitat, les crisis espirituals, la distopia d’imaginar-nos separades de la natura, etc.
Darrere uns i altres, trobem les mateixes causes estructurals que alimenten l’imaginari distòpic del desenvolupament, necessitats, creixement i consum infinits.
En aquest context, moltes de les persones que hi ha darrere dels rols amb poder de decisió, reconeixen a les seves institucions com despullades d’humanitat, intel·ligència, consciència o capacitat de liderar un gir de la magnitud necessària. Es perpetuen com a contextos de supervivència personals, infonent desordre i desigualtat a tots els nivells.
L’hegemonia no està suposant ja un camp d’imposició tranquil·la. Existeixen lluites, ferides i violències a tots els àmbits de l’acció humana.
Acollim la transició ecosocial com un camí de transformació des de les formes de relació, dels “com” més enllà dels “què”.
La nostra transició ecosocial
Des de l’anterior diagnòstic, pensam que, per una banda, hem d’entrenar la nostra mirada per comprendre i assumir quins són els eixos opressius amb major agència. Per a nosaltres, el patriarcat, el capitalisme, la dictadura digital i les noves i antigues formes de colonialisme configuren una màquina que acaba per destruir les capacitats de regeneració dels ecosociosistemes, mitjançant l’impacte en les maneres en les quals ens relacionam. És des d’aquesta mirada, de revisió dels nostres privilegis i de transformació del “com” més enllà del “què”, on arrelam la nostra proposta de transició ecosocial.
Per arribar aquí, ha estat imprescindible fer aquest exercici d’aprenentatge i indagació al voltant de les múltiples narratives que venen des dels carrers i l’acadèmia, per aterrar una definició de transició ecosocial que suposés un marc teòric útil i engrescador per a totes i aterrat a les possibles transicions en el context de les Illes Balears.
Així, hem fet un llarg viatge per les fortaleses i les debilitats dels ecosistemes locals, arribant al fet que pot ser clau reinventar i regenerar les nostres formes de relació, sense haver de crear res nou. Revisar la relació amb nosaltres mateixes, amb les nostres veïnes i comunitats i amb els nostres entorns. Tenir cura dels vincles locals, d’iniciatives descentralitzades i amb consciència més enllà del que és global, és a dir, que tenen una mirada (eco)sistèmica, que operin al marge dels fluxos del capital.
Apostam, per tant, per entrenar una mirada més holística de la transició, que abandoni els discursos de lobbies intel·lectuals i es defineixi des de la pràctica i els sabers experiencials, més rebel enfront de les hegemonies opressores.
Conscients de l’ús limitat del llenguatge i de les paraules, hem escollit quatre principis que, malgrat ser termes bastant trillats per algunes de les narratives actuals, funcionen aquí com a recipients d’experiències, vivències, col·laboracions, malestars i alegries que habiten a dintre dels nostres cossos.
Aquests quatre eixos estan íntimament relacionats, i fins i tot, són indissociables.
Des d’aquí es desprenen molts altres paradigmes i relats de transformació, com per exemple la justícia ecològica i social, la sobirania comunitària i l’autogestió, l’ètica de les cures, l’economia social i solidària, la salut comunitària, la coherència de polítiques, la interdependència, l’Ética del Buen Vivir, etc.
Suposen per a nosaltres un marc referencial en qualitat de brúixola i identitat, del qual anar aprenent en clau dialògica. Esperam que impregni tots els espais i processos col·lectius a La Utòpica, que ajudi a construir relats consistents que facin creïbles els canvis a l’escala necessària i que predisposin de manera radical a la societat a assumir-los.
Un marc que ja ha deixat molts i profunds aprenentatges en el procés de construcció entre nosaltres.
Cures col·lectives
“Mentre que una ètica de la justícia és basa en la premissa de la igualtat, una ètica de la cura es basa en la premissa de la noviolència estructural, ecològica i social, des de la qual ningú ha de quedar ferit.”
C. Gilligan
La col·lectivització de les cures és la cura de la vida en comunitat. Des d’una interdependència i suport mutu entre persones o col·lectius. El benefici comú implica construir cultures regeneratives i una justícia ecològica i social. Així mateix, des d’un prisma holístic, les cures contemplen la garantia dels drets humans: dret a l’habitatge; gaudir d’un entorn saludable; la sobirania comunitària, etc.
Històricament les cures han estat els sabers de les dones.
Cal transcendir aquests sabers per una redistribució de les tasques de cures a l’àmbit local i a erradicar les violències estructurals des d’una perspectiva interseccional. És a dir, que integrin una mirada crítica respecte a totes les formes de capitalisme, postcapitalisme, el neo-colonialisme, la neodependència, el capacitisme, la perspectiva cis-hetero-patriarcal, etc., i com aquestes s’interrelacionen configurant sistemes d’opressió complexos.
Cooperació transformadora
“La cooperació transformadora no cerca als països del Nord la referència del model de desenvolupament, sinó que hauria de cercar a les alternatives que estan articulant moviments socials i populars, tant al Nord com al Sud. (…) Es construiria una globalització des de baix, com a forma d’expressió de solidaritat i per la pràctica de noves formes de ciutadania i democràcia”
S. Belda, A. Boni i F. Sañudo.
Les múltiples crisis que afrontem en l’actualitat demanen un nou sistema de relacions que defugi del verticalisme i unidireccionalitat vigents per construir llaços d’interdependència a nivell global-local. Així, la justícia social exigeix un reconeixement i reparació de les vulneracions i opressions occidentalistes i neocolonials, i demana un treball des de la responsabilitat potenciant el poder transformador de la comunitat. Totes les accions transcendeixen, i responsabilitzar-se d’aquesta transcendència pel bé comú impulsant la transformació social a escala global, és essencial.
La cooperació transformadora ens duu al reconeixement de les veus i els sabers dels pobles originaris, persones i comunitats històricament menystingudes; a aprendre maneres de pensar i valorar la sostenibilitat des d’una perspectiva decolonial i a apostar per una ciutadania global crítica, que convisqui i s’enriqueixi en la diversitat.
Ecofeminismes comunitaris
“El territori i el cos de les dones són el camp de batalla i, al seu torn, de resistència. La nostra prioritat és posar en el centre la vida, l’espiritualitat, no sols la nostra, sinó les d’una humanitat que naufraga.“
L. Cabdal
Des de l’ecofeminisme comunitari, que integra la interdependència, l’ecodependència i la implicació de la comunitat i les economies pròpies com a factor indispensable per la transformació social, valorem les cures i la relació amb l’entorn natural per sobre del progressisme capitalista, patriarcal i classista que impulsa un desevolupisme-extractivista-intensivista.
Així, donem la benvinguda a pràctiques regeneratives, processos participatius i a les economies pròpies que tinguin com a objecte i subjecte de canvi la comunitat. Pràctiques que si bé formen part dels sabers ancestrals de les dones -menystinguts històricament-, cal transcendir a tots els àmbits de la vida humana i natural. Així, els processos de producció beuen dels processos de reproducció cap a un abastiment no acumulatiu i respectuós amb els cossos i el territori.
Decreixement i sabers populars
“Existeixen sis verbs clau per a aconseguir l’autogestió: decréixer, desurbanitzar, destecnologitzar, despatriarcalitzar, descolonitzar i descomplexitzar les nostres ments i les nostres societats”
C. Taibo.
Davant escenaris de col·lapse ecològic i social, paral·lels a un repte demogràfic, el decreixement i la recuperació i valorització de sabers populars s’esdevé no com una opció, sinó com una condició necessària.
Prioritzar les tasques reproductives enfront de les productives i la competitivitat; l’oci creatiu i comunitari enfront del consumisme; treballar una implementació d’un ús dels temps en sintonia amb la vida en l’àmbit dels processos productius, administratius i en la mobilitat; la relocalització enfront de la globalització i la recuperació dels sabers populars, antics i contemporanis que condueixen a una major resiliència, tot això és per a nosaltres el marc del decreixement. Dotar de sentit el ‘bon viure’ des de la sostenibilitat, cures intra i interpersonals en harmonia amb els ritmes de la natura. L’autogestió i la vida comunitària a escala global.
