Cada dimecres vespre d’aquest passat estiu, a diferents places de Palma, ha passat una cosa que, si no fos tan quotidiana, seria gairebé subversiva: un grup de persones planten unes quantes taules, s’obrin tàpers, comparteixes menjar, paraules i complicitats. Aquest gest tan senzill —sopar juntes a l’espai públic— esdevé una petita insurrecció tendra contra una ciutat que ens vol soles, callades i de pas ràpid. Són els dimecres a la Llesca, impulsats per Brunzit. En aquesta ocasió, amb el suport de Kal Melanina i la complicitat de Rissaga i la Federació de Ball de l’Amazona Boliviana. Des de mirades que connecten la ciutat amb els territoris del sud, sabem que ocupar l’espai comú és, sovint, una qüestió de supervivència, però també d’imaginació política. Allà on l’Estat falla, les comunitats s’organitzen: aixequen mercats, cuinen juntes, comparteixen ombra i saber. Un espai on no hi ha escenari ni protagonistes, però sí una coreografia compartida que desafia la propietat i el control amb afecte i logística popular.
Raquel Gutiérrez Aguilar ens recorda que la lluita pel territori també passa pel dret a existir als carrers. Reivindicar el carrer com a espai de trobada, de cura i de festa és una manera de defensar la vida contra els desnonaments simbòlics.
Vam començar la vetllada amb un taller de Ball de Bot a càrrec de Rissaga. Vam aprendre el pas bàsic del bolero, diferents punts i vam acabar amb el famós ball de l’os! Vam aprendre, gaudir i sobretot riure molt!
Vam continuar amb un taller de Ball Bolivià de l’Amazones a càrrec de Pichiroses Amazónicos. Ens van mostrar un element bàsic del seu vestuari, les plomes, i ens van explicar el simbolisme de cada pas de les seves danses.
Ja coneixent les bases d’aquesta dansa, vam gaudir d’un espai i temps amb música i dansa folklòrica boliviana. Algunes ballaven, altres ja sopaven, i tothom compartint amb Bolivia de fons. La plaça es va omplir de taules, cadires, olives, pa amb olis, converses i rialles en el sopar comunitari. La Plaça Major de gom a gom! La vetllada va acabar amb una ballada popular amb els sonadors de Rissaga. Tot un goig!
Habitar el barri no vol dir només tenir una clau per entrar a casa. Vol dir poder estar-hi, cuidar-lo, transformar-lo. Vol dir tenir dret a seure sense haver de consumir, a descansar sense demanar perdó, a existir sense sospita. Vol dir reconèixer que el carrer també és territori en disputa, i que disputar-lo pot començar amb una oliva, una rialla, una dansa o una conversa a la fresca.
Moltes gràcies Brunzit per convidar-nos a sumar iniciatives!